La memòria del gel, és una d’aquelles obres que no et pots resistir a aplaudir. El monòleg d’Ada Vilaró, que acaba d’arribar a la Sala Versus per un temps molt limitat, ens parla de la vida: la nostra, la de la societat, i la del planeta.
La peça parteix de la supervivència de la pròpia actriu després de patir un infart, i a partir d’aquí construeix un relat ple de metàfores que convida a pensar, a escoltar el batec del nostre cor i del que ens envolta. Podem seguir vivint com fins ara? Podem tornar a començar?
La memòria del gel és una oda a la vida i una crítica al «joïsme»
La memòria del gel dura prop menys d’una hora, però no necessita més per fer arribar el missatge. L’obra transcorre entre el gel, el cor i la muntanya, entre els records i d’infantesa i la destrucció del propi món que ens dona vida. El solo de Vilaró ens vol concienciar sobre la fragilitat del paisatge que ens envolta, una natura que ens estem carregant de manera conscient i inconscient.
Vilaró s’apropa des de la tendresa i ràbia justa, lluny de caure en la transgressió excessiva i la incomoditat. Ens parla en primera persona i explica la seva engoixa, les seves pors i preocupacions. La força de l’obra rau en la veritat del que explica i en la proximitat amb què ho transmet.
El text de l’obra és excel·lent. És ple de metàfores i paral·lelismes entre el gel i la vida, amb molts matissos oberts per reflexionar. També és una crítica a l’egocentrisme de la societat i la falta de límits i, fins i tot, de l’absurditat de crear un espectacle com aquest, on utilitza plàstic i 75 quilos de gel per funció.
Una reverència per l’actuació de l’Ada Vilaró
La interpretació de l’Ada és magnífica. Pura tècnica i passió. L’actriu ens parla des del cor, des de la pròpia experiència, però també des de la necessitat de militar contra el canvi climàtic que està destruint el nostre entorn més verd.
Ella sola sustenta La memòria del gel amb una escenografia senzilla, de Paula Bosch, formada per una tela blanca rebregada, una taula farcida de gel, i una roca envoltada de terra, acompanyada per la il·luminació de la Natàlia Ramos que recull cada escena. L’actriu té una energia molt pròpia, plena d’expressivitat, i una manera de construir un relat que connecta i et fa cambussar com si fossis les pàgines d’un llibre. Bravo!
L’obra estarà a la Versus fins el 5 d’octubre
Vilaró ens obliga a mirar dins nostre, a aquells sentiments i realitats que sovint amaguem perquè ens incomoden. També a observar l’altre, a comprendre’l, i reconèixer la fragilitat de la natura que ens envolta. La memòria del gel és d’aquelles obres són una cita obligatòria per tots els amants de teatre.
- El millor: la interpretació de l’actriu. Magnífica, dolça, sincera i brillant.
- El pitjor: que només estigui programada a la Sala Versus fins el 5 d’octubre!
